La falta de credibilitat de “The economist”

Per Vicenç Navarro en eldebat.cat el 1 de diciembre de 2008 (leído en su blog)

El públic català hauria de ser conscient que el prestigi de The Economist entre experts en temes econòmics als EE.UU. és molt baix. És una revista ben feta i ben escrita però la seva falta de rigor és ben coneguda. Em deia un amic economista del prestigiós Economic Policy Institute de Washington, que solia llegir The Economist amb gran interès tot i que detectava grans errors quan analitzava temes en els quals estava especialitzat. Em deia: “bé, en la meva àrea no ho fan molt bé, però almenys en altres àrees ho fan bé. I així vaig continuar llegint-lo fins que vaig comentar les meves impressions amb altres amics experts en altres àrees i em van dir que els passava el mateix: que en les seves àrees el The Economist era molt poc rigorós. Vaig deixar llavors de subscriure’m i vaig deixar de llegir-lo.”

Jo he d’admetre que vaig deixar de llegir-lo fa temps, fins que vaig llegir en la premsa diària que un informe sobre Espanya que va publicar tal setmanari va crear una gran revolada a Catalunya. Així que me’n vaig anar al quiosc i m’ho vaig llegir. I vaig confirmar de nou, que el meu amic duia raó. Dades elementals i bàsiques es presenten sense el més mínim respecte a la veritat. Només dos exemples. Deia l’informe que “els vots del Partit Popular en les últimes eleccions van ser superiors als vots del Partit Socialista en totes les CC.AA excepte a Catalunya”. En realitat, no només a Catalunya, sinó a Andalusia, Aragó, Astúries, Canàries, Extremadura, Illes Balears i País Basc, el Partit Socialista va tenir més vots que el PP.

Un altre exemple. Escriu l’informe que “un espanyol que no parli en català no té pràcticament cap possibilitat d’ensenyar en una Universitat de Barcelona”. Doncs bé, en el Departament on jo ensenyo a la Universitat Pompeu Fabra, un dels millors departaments de Ciències Polítiques i Socials d’Espanya (segons les lligues “d’excel•lència” publicades a Espanya) ni més ni menys que el 30% de professors no parlen català. És interessant que basat en aquests i altres dades falses, l’informe construeix tota una imatge del govern català basades en les declaracions del catalonofòbic Sr. Fernando Savater. Diu també sobre el català que “el castellà s’ensenya com una llengua estrangera a Catalunya”, faltant a la més mínima veracitat. Tant per la metodologia d’ensenyament de la llengua, com per la seva presència en el currículum, com per la obligació d’aprendre el castellà, es clar que aquest idioma, llengua oficial també de Catalunya, no es una llengua estrangera en el sistema educatiu català.

Podria continuar mostrant exemples d’aquesta lleugeresa en la utilització de les dades i conclusions als quals s’arriba qui ho va escriure, el Sr. Michael Reid. No és d’estranyar que hagi originat àmplies protestes a Catalunya encara que La Vanguardia l’hagi protegit, defensant la llibertat d’expressió de tal senyor, llibertat que ningú qüestionava per cert. El Sr. Francesc de Carreras, a la seva columna de La Vanguardia també intentava ridiculitzar la Consellera Tura per haver criticat l’article del The Economist, fent referència a la falta de sensibilitat que aquestes crítiques reflectien envers la llibertat d’expressió. Seria desitjable que La Vanguardia apliqués a les seves pròpies pàgines d’opinió, doncs es ben conegut com està vetant autors d’esquerra, i la escassa diversitat ideològica entre els seus col•laboradors i la limitada pluralitat a les seves opinions. Mai ha publicat, per exemple, un article en contra de la Monarquia. Veient aquests fets, La Vanguardia i els seus col•laboradors haurien de ser mes acurats al presentar-se com a defensors de la llibertat d’expressió. Però tornant al Sr. Reid, ningú que l’hagi llegit ha criticat el dret a escriure un informe sobre Espanya i sobre Catalunya . Però la única cosa que se li demana es que tingui en el seu reportatge un mínim de respecte envers la veracitat dels fets. Es obvi que el Sr. Reid no menteix. Per mentir s’ha de conèixer la veritat, i el Sr. Reid no la coneix. Però hagués estat més creïble si hagués aprofundit en el seu coneixement del nostre país, llegint més i diversificant les seves fonts d’informació.

I parlant de llibertat d’expressió. Sempre m’impressiona quan alguns dels mitjans que s’omplen la boca parlant-ne, s’obliden de practicar-la. I un d’ells es precisament el The Economist, el diari liberal, que a l’enviar-li una carta mostrant els vint-i-dos errors de l’article que vaig detectar va decidir no publicar-la. I per cert, estic encara esperant que el The Economist que va donar suport a Bush no una, sinó dues vegades, i que va promocionar la desregulació de la banca, tingui el mínim de decència de fer una autocrítica de les seves postures econòmiques que ens han dut a un desastre. Em temo que és demanar massa.

El problema més gran que té Catalunya (i Espanya). I del qual no se’n parla

Por Vicenç Navarro en su página web

Existeix un problema greu a Catalunya (i a Espanya) del qual gairebé no se’n parla i que repercuteix d’una manera clara en la qualitat de vida de la ciutadania. M’estic referint a la baixíssima despesa pública en infraestructures del país, en serveis públics tals com sanitat, educació, habitatge, escoles bressol, serveis socials i serveis d’ajuda a persones depenents (tots ells serveis que juguen un paper clau en la configuració de la qualitat de vida de la població), així com en transferències públiques com pensions i ajudes a les famílies. En realitat, la despesa pública social per habitant a Catalunya i a Espanya és una de les més baixes de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), el grup de països de desenvolupament econòmic semblant al nostre. Aquesta pobresa de despesa pública contrasta amb la riquesa econòmica. Catalunya té ja un nivell de riquesa econòmica (que s’amida pel PIB per cápita), superior al promig de la UE-15, mentre que Espanya hi està ja gairebé al 96%.

No som pobres però, en canvi, la despesa pública social per habitant (la despesa en tots els serveis públics i transferències públiques a les quals feia referència en el paràgraf anterior) a Espanya és només d’un 62% i a Catalunya d’un 60% del promig de la UE-15. Ens gastem en aquests serveis i transferències públiques i en les seves infraestructures molt menys del que ens correspon pel nostre nivell de riquesa econòmica. Aquest és el gran problema del nostre país, del qual gairebé ningú no parla en els mitjans d’informació i persuasió.

Aquí a Catalunya, l’escassa despesa pública social i en infraestructures s’explica per l’existència d’un dèficit fiscal de Catalunya amb la resta d’Espanya, segons el qual Catalunya aporta a l’Estat espanyol més del que rep (i que hauria de rebre, una vegada coberta la quota de solidaritat amb les altres parts d’Espanya més pobres que Catalunya). No hi ha dubte que aquest dèficit fiscal existeix i hauria de reduir-se molt substancialment. Però, encara que es reduís, el problema més gran (que Catalunya i Espanya tenen una despesa pública molt per sota del que haurien de tenir pel seu desenvolupament econòmic) continuaria. En altres paraules, tot i que Catalunya rebés el 18% de tota la despesa de l’Estat espanyol en infraestructures (tal com instrueix l’Estatut), Catalunya encara tindria una despesa pública en infraestructures menor del que hauria de tenir pel seu nivell de desenvolupament econòmic. El mateix ocorre en sanitat, educació, i la majoria de serveis públics.

En el meu llibre El subdesarrollo social de Espanya explico en detall el perquè d’aquesta situació. Una resposta ràpida i breu és que les forces conservadores i liberals (les dretes) històricament han tingut i continuen tenint gran poder tant a Catalunya com a Espanya. Aquestes forces sistemàticament afavoreixen els serveis privats sobre els públics, oposant-se a un augment dels impostos (sobretot, dels progressius) i de la despesa pública. Un exemple d’això van ser les reformes fiscals pactades pel PP i CIU, que van significar una gran rebaixa d’impostos per als grups socials més rics. I en les eleccions d’ara, la baixada dels impostos és el principal component fiscal i econòmic dels partits de dreta, tant catalans com espanyols. L’evidència nacional i internacional mostra que, a menors impostos, existeix menor despesa pública.

Per a entendre aquesta situació cal recuperar el concepte de classe social, concepte que ha desaparegut en el nostre país, excepte per definir a la majoria de la població com pertanyent a les classes mitjana. En aquesta concepció de l’estructura social de Catalunya (i d’Espanya), existeixen els rics, per dalt, els pobres, per baix, i la majoria, al mig (classes mitjanes). D’aquesta concepció se’n deriva que en les enquestes que es fa als ciutadans se’ls demana si pertanyen a la classe alta, classe mitjana o classe baixa. Previsiblement, la gent respon que pertany a la classe mitjana, d’on els mitjans d’informació conclouen que la gent es considera de classe mitjana. Per desgràcia, les enquestes del Govern d’Entesa continuen utilitzant aquest esquema en les seves enquestes. És un error. Cal ser conscients que Catalunya continua tenint classes socials; burgesia, petita burgesia, classe mitjana i classe treballadora. El 58% de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona és classe treballadora. I quan a la gent se li pregunta la seva pertinença social seguint aquesta terminologia, la majoria de la població catalana es defineix classe treballadora, una classe que no obstant això ha desaparegut del discurs polític (a la qual cosa, tal classe respon abstenint-se en el procés electoral). La burgesia, petita burgesia i la classe mitjana (professionals de renda superior) constitueixen el 30% de la població catalana, que gaudeixen de rendes superiors i tenen una enorme influència en la vida política i mediàtica del país. Inclouen als creadors d’opinió que no volen ni sentir a parlar d’augmentar els impostos, i encara menys si aquests ingressos van a finançar els serveis públics que són utilitzats en la seva majoria per la classe treballadora i per la classe mitjana (de renda mitja i baixa), és a dir, per les classes populars. Ells, el 30% de la població de renda superior, utilitza els serveis privats.

El problema amb aquesta situació és que aquesta polarització social tampoc els beneficia a ells, encara que moltes vegades no se n’adonin. Per exemple, la sanitat privada pot ser que sigui millor que la pública en molts aspectes importants com són la comoditat, el confort, o l’absència de llistes d’espera. Però la pública és molt millor que la privada en la qualitat del personal i en la infraestructura científica i tècnica, de manera que si un està malalt de debò, li aconsello que vagi a la sanitat pública. En realitat, el que es requereix és una sanitat pública multiclasista que, conservant la qualitat de la pública, tingui també la comoditat i el confort que avui es troba en la privada. Però això requereix una despesa pública sanitària molt més gran que l’actual. Catalunya (i Espanya) tenen una de les despeses públiques sanitàries per habitant més baixos de la UE-15. Aquesta situació no beneficia ni als grups més rics ni a les classes populars. I aquí està l’arrel del problema. Les classes més riques prefereixen el finançament privat sobre el públic, fins i tot en contra dels seus interessos.

El mateix ocorre en educació. La millor escola en la UE-15 és la finlandesa. Els pitjors estudiants de l’escola pública a Finlàndia tenen indicadors de qualitat millors que els millors estudiants catalans i espanyols (tant de la pública com de la privada). A Finlàndia, només un 5% d’estudiants van a l’escola privada. A Catalunya aquest percentatge és d’un 38% i a Espanya, d’un 34%. La despesa pública educativa és molt inferior per alumne a la finlandesa. Aquestes i altres dades mostren que la polarització social i la falta de solidaritat tenen un enorme cost econòmic i social per a tothom. Això és el que l’establishment econòmic, financer i mediàtic català i espanyol encara no entén!

Los costes de la inmigración

Por Vicenç Navarro en su página web

Uno de los problemas sociales que grandes sectores de las izquierdas en Europa están ignorando a un coste político elevado es el de la inmigración. La gran mayoría de partidos de izquierdas resaltan los beneficios de la inmigración, que son muchos (tales como estimular el crecimiento económico y demográfico del país) pero ignoran los costes que tal inmigración puede acarrear a corto plazo para los sectores más vulnerables de la población y que históricamente han sido los grupos que han apoyado en porcentajes mayores a los partidos de izquierdas. Estos costes no solo son económicos, que en sí ya son importantes (como la contribución de la inmigración a la estabilización, cuando no disminución de los salarios), sino también sociales: La mayoría de inmigrantes entran en el territorio español a través de los barrios obreros donde compiten con los trabajadores existentes en el país por puestos de trabajo, vivienda social, escuelas públicas, servicios sociales y otros recursos públicos. Es lógico, por lo tanto, que en un Estado como el nuestro, con gran inseguridad laboral (España es el país con mayor precariedad laboral en la UE-15, un 32% de los trabajadores tienen contratos temporales de bajo coste) y gran inseguridad social (España tiene uno de los gasto públicos sociales más bajos de la Unión Europea de los Quince), grandes sectores de la clase trabajadora se sienta amenazados por esta inmigración. Añádase a ello, los costes que conlleva a la población nativa el integrar a unas culturas distintas a las locales con valores que pueden incluso ser antagónicos a los existentes en la cultura recipiente. Ignorar estas realidades, como sectores de las izquierdas están haciendo, explica lo que ya está ocurriendo en varios países europeos, donde el votante trabajador que apoyaba antes a las izquierdas apoya ahora a las derechas, que utilizan directa o sutilmente un mensaje antiinmigrante. Esta situación se da con creces en la mayoría de países del sur y centro de Europa, donde los partidos de izquierdas están perdiendo grandes sectores del voto obrero que transfieren su apoyo electoral incluso a partidos xenófobos antiinmigrantes. No es racista el más ignorante sino el más inseguro.

Sería importante que nuestras izquierdas aprendieran de la experiencia de la socialdemocracia más avanzada en Europa, la sueca. Durante los años en los que había gran escasez de mano de obra, el gobierno sueco, resolvió este problema mediante la integración de la mujer al mercado de trabajo, lo que necesitó de la creación de una gran red de servicios públicos – escuelas de infancia y servicios domiciliarios – que permitieran a la mujer compaginar sus responsabilidades familiares (compartidas con su compañero) con su proyecto personal. Una vez tal incorporación tuvo lugar (el 82% de la mujer adulta sueca trabaja) se abrió el país a la inmigración, priorizando a la procedente de países con grandes afinidades culturales con Suecia como es Finlandia (la mitad de los inmigrantes proceden de aquél país).

Uno de los elementos más importantes que explican el éxito de la integración de aquella inmigración en aquel país fue la prohibición de salarios bajos por parte del Estado. El mercado de trabajo sueco está altamente regulado y no se permitieron salarios bajos. Y la otra medida que garantizó el éxito de las políticas de inmigración fue una política de vivienda universal, con vivienda pública (de elevada calidad) que competía con la privada y que estaba abierta a todos los sectores de la sociedad sin estar condicionada a la renta del solicitante. En total se construyeron 1 millón de viviendas en diez años (1965 – 1975) en un país que entonces tenía siete millones de habitantes. El gobierno conservador liberal sueco elegido recientemente está privatizando todas esas propiedades, facilitando la fragmentación social de la vivienda, desregulando a su vez el mercado de trabajo a fin de facilitar la aparición de un sector de bajos salarios, abriendo además el país al inmigrante económico, medida que va acompañada de otras medidas antisindicales.

En España, el mundo empresarial quiere que se facilite la inmigración pues quiere segmentar el mercado de trabajo. De ahí que la alternativa de izquierdas tuviera que ser un apoyo al inmigrante, (luchando para que toda persona que vive en el país tenga los mismos derechos, dificultando la polarización laboral y social) a la vez que desalentara y dificultara la inmigración como solución al problema de escasez de mano de obra. Es un error el promover la inmigración en mercados muy desregulados y con escasa protección social como es el español.

Los medios públicos de persuasión en Cataluña

Por Vicenç Navarro en El País de Cataluña de 12 de enero de 2008

Durante los 23 años de gobierno nacionalista conservador, los medios públicos de la Generalitat de Cataluña (TV-3 y Catalunya Ràdio) fueron instrumentalizados para promover una visión nacionalista conservadora en la que los enormes problemas sociales de Cataluña (en la medida en que se reconocía su existencia) se atribuían al Gobierno central, ubicado en Madrid, que discriminaba a Cataluña. La fortaleza de esta visión nacionalista se basaba en un hecho real: la existencia de un balance fiscal negativo para Cataluña con el resto de España y un déficit de inversiones públicas por parte del Gobierno central. Otro factor que contribuía al crecimiento de este nacionalismo conservador era el nacionalismo español, que es el único que no se define a sí mismo como tal. Suele llamarse constitucionalista y, al negar el carácter plurinacional de España, alimenta los nacionalismos periféricos. De ahí que no fuera infrecuente que aparecieran en los medios públicos de información de la Generalitat las voces de este nacionalismo español (incluso en su visión extrema, la COPE) a fin de identificar al resto de España con esta visión nacionalista española que reforzaba al nacionalismo catalán.

Detrás de estos nacionalismos, en teoría adversos pero en la práctica complementarios, había unos intereses comunes de clase social que explicaban el profundo conservadurismo de tales nacionalismos, bien definido en aquel eslogan, que tales medios difundían, según el cual España iba bien, a lo cual los medios nacionalistas conservadores en Cataluña añadían que Cataluña iba incluso mejor. Los datos ignorados, cuando no ocultados, en aquellos medios mostraban que ni España iba bien (el gasto público social por habitante en inversiones públicas, tanto en infraestructuras como en servicios públicos, era el más bajo de la UE-15) ni Cataluña iba mejor; en realidad, en muchas áreas iba peor (el gasto público social por habitante estaba por debajo del promedio de España). Este último déficit se atribuía en los medios de persuasión nacionalista conservadora al déficit fiscal, lo cual era cierto sólo en parte, puesto que había otras dos causas ignoradas en aquel argumento. Una de ellas eran las propias prioridades del Gobierno nacionalista conservador de la Generalitat de Cataluña, que priorizó temas identitarios (como la creación de los Mossos d’Esquadra) sobre temas sociales tales como el desarrollo de la educación o la sanidad pública, dando prioridad a los servicios privados a costa de los servicios públicos. La evidencia de ello era abrumadora (véase L’Estat del benestar a Catalunya 2003).

La causa mayor del subdesarrollo social y de infraestructura de Cataluña (y de España), sin embargo, era y continúa siendo el bajo gasto público en todo el Estado español. Mientras que las luchas interterritoriales sobre la distribución de la tarta española (estimuladas por nacionalismos centrales y periféricos) tenían y tienen una enorme visibilidad en aquellos medios nacionalistas catalanes y españoles, el problema mayor -que es el pequeñísimo tamaño de la tarta- era y continúa ignorado. España tiene el gasto público por habitante más bajo de la UE-15. En realidad, aunque Cataluña recibiera el 18% de la inversión total del Estado español en infraestructuras (tal como instruye el Estatut), Cataluña todavía tendría un gasto público en infraestructuras por habitante menor del que le correspondería por su nivel de desarrollo económico.

El bajísimo gasto público (y la escasa visibilidad de este tema en los medios de persuasión) responde al poder de clase, es decir, al enorme poder político y mediático que tiene en España y en Cataluña el 35% de la población de renta superior, y su gran resistencia a aumentar los impuestos, sobre todo si éstos van a mejorar los servicios públicos utilizados predominantemente por el 65% restante de la población, es decir, por las clases populares. Envían a sus hijos a las escuelas privadas (cuyo gasto por alumno es superior al de la escuela pública), utilizan la sanidad privada (donde el tiempo de visita promedio es de 18 minutos, en comparación con ocho minutos en la pública) y se benefician más del AVE que de los trenes de cercanías.

Los cambios de gobierno en 2003 en Cataluña y en 2004 en España diluyeron poco el discurso nacionalista, tanto periférico como central. Ni que decir tiene que ha habido cambios en tales medios catalanes, pero en su totalidad han sido menores. El análisis de poder de clases y sus implicaciones en las políticas públicas continúa excluido, siendo extraordinariamente minoritarias las voces de izquierda no nacionalistas, realidad negada, como era predecible, por los apologistas de tales medios, que dominan el clima intelectual del país.