El problema més gran que té Catalunya (i Espanya). I del qual no se’n parla

Por Vicenç Navarro en su página web

Existeix un problema greu a Catalunya (i a Espanya) del qual gairebé no se’n parla i que repercuteix d’una manera clara en la qualitat de vida de la ciutadania. M’estic referint a la baixíssima despesa pública en infraestructures del país, en serveis públics tals com sanitat, educació, habitatge, escoles bressol, serveis socials i serveis d’ajuda a persones depenents (tots ells serveis que juguen un paper clau en la configuració de la qualitat de vida de la població), així com en transferències públiques com pensions i ajudes a les famílies. En realitat, la despesa pública social per habitant a Catalunya i a Espanya és una de les més baixes de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), el grup de països de desenvolupament econòmic semblant al nostre. Aquesta pobresa de despesa pública contrasta amb la riquesa econòmica. Catalunya té ja un nivell de riquesa econòmica (que s’amida pel PIB per cápita), superior al promig de la UE-15, mentre que Espanya hi està ja gairebé al 96%.

No som pobres però, en canvi, la despesa pública social per habitant (la despesa en tots els serveis públics i transferències públiques a les quals feia referència en el paràgraf anterior) a Espanya és només d’un 62% i a Catalunya d’un 60% del promig de la UE-15. Ens gastem en aquests serveis i transferències públiques i en les seves infraestructures molt menys del que ens correspon pel nostre nivell de riquesa econòmica. Aquest és el gran problema del nostre país, del qual gairebé ningú no parla en els mitjans d’informació i persuasió.

Aquí a Catalunya, l’escassa despesa pública social i en infraestructures s’explica per l’existència d’un dèficit fiscal de Catalunya amb la resta d’Espanya, segons el qual Catalunya aporta a l’Estat espanyol més del que rep (i que hauria de rebre, una vegada coberta la quota de solidaritat amb les altres parts d’Espanya més pobres que Catalunya). No hi ha dubte que aquest dèficit fiscal existeix i hauria de reduir-se molt substancialment. Però, encara que es reduís, el problema més gran (que Catalunya i Espanya tenen una despesa pública molt per sota del que haurien de tenir pel seu desenvolupament econòmic) continuaria. En altres paraules, tot i que Catalunya rebés el 18% de tota la despesa de l’Estat espanyol en infraestructures (tal com instrueix l’Estatut), Catalunya encara tindria una despesa pública en infraestructures menor del que hauria de tenir pel seu nivell de desenvolupament econòmic. El mateix ocorre en sanitat, educació, i la majoria de serveis públics.

En el meu llibre El subdesarrollo social de Espanya explico en detall el perquè d’aquesta situació. Una resposta ràpida i breu és que les forces conservadores i liberals (les dretes) històricament han tingut i continuen tenint gran poder tant a Catalunya com a Espanya. Aquestes forces sistemàticament afavoreixen els serveis privats sobre els públics, oposant-se a un augment dels impostos (sobretot, dels progressius) i de la despesa pública. Un exemple d’això van ser les reformes fiscals pactades pel PP i CIU, que van significar una gran rebaixa d’impostos per als grups socials més rics. I en les eleccions d’ara, la baixada dels impostos és el principal component fiscal i econòmic dels partits de dreta, tant catalans com espanyols. L’evidència nacional i internacional mostra que, a menors impostos, existeix menor despesa pública.

Per a entendre aquesta situació cal recuperar el concepte de classe social, concepte que ha desaparegut en el nostre país, excepte per definir a la majoria de la població com pertanyent a les classes mitjana. En aquesta concepció de l’estructura social de Catalunya (i d’Espanya), existeixen els rics, per dalt, els pobres, per baix, i la majoria, al mig (classes mitjanes). D’aquesta concepció se’n deriva que en les enquestes que es fa als ciutadans se’ls demana si pertanyen a la classe alta, classe mitjana o classe baixa. Previsiblement, la gent respon que pertany a la classe mitjana, d’on els mitjans d’informació conclouen que la gent es considera de classe mitjana. Per desgràcia, les enquestes del Govern d’Entesa continuen utilitzant aquest esquema en les seves enquestes. És un error. Cal ser conscients que Catalunya continua tenint classes socials; burgesia, petita burgesia, classe mitjana i classe treballadora. El 58% de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona és classe treballadora. I quan a la gent se li pregunta la seva pertinença social seguint aquesta terminologia, la majoria de la població catalana es defineix classe treballadora, una classe que no obstant això ha desaparegut del discurs polític (a la qual cosa, tal classe respon abstenint-se en el procés electoral). La burgesia, petita burgesia i la classe mitjana (professionals de renda superior) constitueixen el 30% de la població catalana, que gaudeixen de rendes superiors i tenen una enorme influència en la vida política i mediàtica del país. Inclouen als creadors d’opinió que no volen ni sentir a parlar d’augmentar els impostos, i encara menys si aquests ingressos van a finançar els serveis públics que són utilitzats en la seva majoria per la classe treballadora i per la classe mitjana (de renda mitja i baixa), és a dir, per les classes populars. Ells, el 30% de la població de renda superior, utilitza els serveis privats.

El problema amb aquesta situació és que aquesta polarització social tampoc els beneficia a ells, encara que moltes vegades no se n’adonin. Per exemple, la sanitat privada pot ser que sigui millor que la pública en molts aspectes importants com són la comoditat, el confort, o l’absència de llistes d’espera. Però la pública és molt millor que la privada en la qualitat del personal i en la infraestructura científica i tècnica, de manera que si un està malalt de debò, li aconsello que vagi a la sanitat pública. En realitat, el que es requereix és una sanitat pública multiclasista que, conservant la qualitat de la pública, tingui també la comoditat i el confort que avui es troba en la privada. Però això requereix una despesa pública sanitària molt més gran que l’actual. Catalunya (i Espanya) tenen una de les despeses públiques sanitàries per habitant més baixos de la UE-15. Aquesta situació no beneficia ni als grups més rics ni a les classes populars. I aquí està l’arrel del problema. Les classes més riques prefereixen el finançament privat sobre el públic, fins i tot en contra dels seus interessos.

El mateix ocorre en educació. La millor escola en la UE-15 és la finlandesa. Els pitjors estudiants de l’escola pública a Finlàndia tenen indicadors de qualitat millors que els millors estudiants catalans i espanyols (tant de la pública com de la privada). A Finlàndia, només un 5% d’estudiants van a l’escola privada. A Catalunya aquest percentatge és d’un 38% i a Espanya, d’un 34%. La despesa pública educativa és molt inferior per alumne a la finlandesa. Aquestes i altres dades mostren que la polarització social i la falta de solidaritat tenen un enorme cost econòmic i social per a tothom. Això és el que l’establishment econòmic, financer i mediàtic català i espanyol encara no entén!